Ahir els de la CUP es van plantar al Bravium. I mai tan ben dit això de “plantar”, atenent que el seu candidat, que està sembrat, és jardiner i que s’han passat la campanya repartint llavors fent honor al seu eslògan. Però ahir, més que plantar-se al Bravium, el van ocupar. Des de les celebrades representacions del BROTS del Toni Albà que el teatre no feia tan de goig. La gent de la CUP el van omplir fins al capdamunt en un míting diferent, on van intercalar cada intervenció amb l’actuació musical del cantautor Borja Penalba. La CUP volia refrescar la política, i em sembla que han aconseguit refrescar-ho tot, fins i tot el format arcaic i obsolet dels mítings. No sóc massa bo amb les travesses i no me la jugaré pas a l’hora de fer un pronòstic del que pot passar diumenge. Tinc tantes etiquetes penjades a l’esquena que només em faltaria dir segons què. Però després d’allò d’ahir i de seguir la campanya dels cupaires, ves que la llavor no acabi germinant. I és qui si d’una cosa en sap l’increïble home normal, és, precisament, fer créixer plantes.

El que crida més l’atenció de la gent de la CUP és, en línies generals i amb alguna destacada excepció, la seva insultant joventut. Ahir, dalt de l’escenari, en vam tenir una bona mostra. La Mar Joanpere, la conductora de l’acte, s’encarregava de donar pas a candidats com la Mireia Prats, membre destacada de la Candidatura i no Coordinadora com ahir vaig posar equivocadament (el Bartomeu Castellano, sempre atent i amatent amb les coses de la CUP i d’aquest bloc, em va treure del meu error). La Mireia va dir una cosa que em va agradar molt: “S’ha d’acabar això de passar per la vida de puntetes”. I la metàfora em va semblar d’una clarividència total. I per això m’agrada el compromís de la joventut de la CUP. Com és lògic, podem estar d’acord o no amb les seves idees, però enmig d’una crisi com l’actual, que va molt més enllà de les qüestions econòmiques per afectar als principals valors de la societat com el compromís i la responsabilitat, veure l’interès que demostren els cupaires per la seva ciutat, pel seu Món de Reus, a mi, particularment, em va mantenir l’esperança en un futur millor.

Després de la Mireia, i del corresponent complement musical, va ser el torn del Xavier Angelergues. Un cognom, per cert, que no havia sentit mai. Dedueixo que sempre li deuen dir el mateix quan el pronuncia per primera vegada: “Perdoni, com s’escriu? Angel què?” Vaja, com si ho veiés. Doncs bé, la seva intervenció em va agradar, té fusta de monologuista. Va tenir mota gràcia i va connectar bé amb el públic. Tot i sentir-se reusenc, va comentar que no havia nascut a la ciutat i que això li donava una percepció diferent d’aquest món meravellós on tenim la sort de moure’ns cada dia. I va fer una predicció. Després de recordar que mai abans la CUP, en ciutats similars a la nostra, ha aconseguit representació la primera vegada que s’hi ha presentat, va dir que estava convençut que a Reus es pot aconseguir entrar a l’Ajuntament. Angelergues també es va referir a “l’amenaça” –segons ell– d’un possible pacte de govern on hi participi el PP. I en aquest sentit va posar un exemple referint-se al que va passar a Tarragona quan els populars van pactar amb CiU l’alcaldia de la Imperial: “Van posar la bandera espanyola al costat de la catalana i la de Tarragona als principals accessos de la ciutat. Us imagineu que facin el mateix a Reus, i que posin la bandera espanyola a l’entrada de Misericòrdia o a la carretera del Morell? Això només ho pot evitar l’esquerra independentista”. I en aquest punt se’m va representar la imatge de la candidata més popular i alegreta de l’Ajuntament baixant cada matí al santuari de Misericòrdia, amb aquella gràcia que la caracteritza, hissant la bandera de la pell de brau amb l’assistència del bon jan del Sebastià Domènech, i amb la banda municipal de Sant Josep Obrer dirigida pel López Mallol, cantant allò de “Banderita, tú eres roja, banderita, tú eres gualda, llevas sangre, llevas oro, en el fondo de tu alma”. A veure, siguem seriosos. En general, a Reus ja fem les coses d’una altra manera. Però en el cas que ens ocupa, la sort que tenim és que el nostre PP no té res a veure amb el de la resta d’Espanya, i encara menys amb el de Tarragona. I si acaben sent decisius, espero que el vertigen del govern no els acabi fent perdre el món de vista.

I després d’Angelergues, i del motet musica complementari, va sortir a escena el David Vidal. I la millor manera de definir la seva intervenció és dient que va ser normal. Vidal va ser fidel al renom que es va guanyar el dia de la seva intervenció al cicle de conferències #reusfutur2015 i que –sembla– ha fet fortuna aquesta campanya. Fins i tot en els moments de teòrica excitació va mantenir el mateix to de veu, la mateixa cadència. Cap escarafall, ni un. El seu missatge, però, era rebut de manera apassionada pels assistents. Vaig trobar interessant comprovar com un home normal també pot generar entusiasme entre l’auditori. Deu ser que ja n’estem cansats de messies que ens han de treure de la crisi i la misèria i que, al capdavall, no són res més que herois de plàstic. Potser per això Vidal, perquè és tal com raja, connecta tan i tan bé amb la seva gent. Gent com, per exemple, la Montserrat Foraster i l’Eudald Llésera que seien a segona fila. Ex militants destacadíssims d’Iniciativa que van abandonar el partit després de l’última crisi de la formació ecosocialista. Gent que ara viuen i veuen, des de la barrera, l’evolució d’un partit on els seus responsables, a qui coneixen prou bé, són gent amb una insultant joventut. Pocs dies abans i sobre el mateix escenari del Bravium, l’encarregat de fer la conducció de l’acte d’Iniciativa era el Quim Besora. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Diumenge veurem si la veterania és un grau o si la joventut pot, finalment, deixar de passar de puntetes pel Món de Reus.

Publicat al bloc de Josep Baiges 'El Món de Reus'