La ciutadania, els i les usuàries, el públic i els i les professionals de la cultura hem pogut viure en pocs anys un procés que es va iniciar a principis dels anys vuitanta amb la reivindicació social d’un espai de titularitat municipal dedicat a les arts visuals i al pensament contemporani, que es va assolir el 2007 amb l’obertura del Centre d’Art Cal Massó, i amb el sorprenent desenllaç que ara ens ocupa. Tot i no haver assolit un ple rendiment i una perfecta optimització, aquesta infraestructura, oferia totes les possibilitats per ser una eina imprescindible per a la investigació, la producció i la difusió de propostes d’art i de cultura contemporanis, i la seva integració en l’àmbit social de la ciutat.

En principi, l’obertura del concurs públic de contractació de la gestió i explotació del Centre d’Art Cal Massó es podria entendre com una cessió de responsabilitats cap a la societat civil, però les condicions exposades en el document de licitació fan sospitar que aquesta privatització obeeix a una manca de voluntat política, un procés involutiu, una fugida i un abandonament per part de l’administració ―i de les seves funcions i responsabilitats― del que és i hauria de ser públic.

Denunciem aquesta actuació:

1.  Perquè el sector cultural de la ciutat ha estat deixat totalment al marge d’aquest procediment, ignorant el seu parer i la seva voluntat al respecte.

2.  Pel despropòsit que representa que el resultat d’aquesta convocatòria depengui de la decisió d’una mesa de contractació que no compta amb cap membre vinculat a l’àmbit de la cultura contemporània, amb la qual cosa es fa palès el menyspreu vers el sector de la cultura i els seus professionals.

El punt 12.4 de les bases, pel que fa al comitè d’experts, diu: “No resulta necessària la seva constitució, d’acord amb les previsions que realitza l’article 150.2 del TRLCSP, ja que la ponderació que es dóna als criteris avaluables de forma automàtica per aplicació de fórmules no és inferior a la corresponent als criteris la quantificació dels quals depèn d’un judici de valor”.

3.  Per prioritzar i sobrevalorar els aspectes crematístics, com es fa evident en el punt anterior. Aquestes bases desprenen un marcat caràcter mercantilista, ja que fa especial esment en la solvència empresarial i econòmica dels licitadors, per sobre de l’excel·lència i els objectius estrictament culturals. En els criteris d’adjudicació prevalen els aspectes d’inversió en infraestructures i publicitat en detriment de les produccions culturals.

Evidentment, aconseguir tots els objectius mínimament exigibles a una infraestructura d’aquestes característiques basant-se en els ingressos que pugui generar el propi centre, sense comptar amb recursos externs, i amb la legislació actual, sembla una fita impossible. Això ens fa pensar que, per aconseguir una infraestructura sostenible, la balança cultura versus economia es decantarà escandalosament a favor de la segona, amb la qual cosa la cultura queda en un estadi residual.

4.  Pel poc marge de temps estipulat a les bases per elaborar i presentar una proposta d’aquesta complexitat, sobretot si es vol adreçar a equips professionals d’arreu de Catalunya, que els permeti aconseguir la informació necessària sobre la idiosincràsia local i per conèixer la situació social i cultural i els col·lectius que hi operen, i més tenint en compte que les bases contemplen la participació d’empreses estrangeres. La data límit d’obtenció de documentació i informació és de vint dies naturals des de l’endemà de la data de publicació de l’anunci de licitació en el DOGC, i només de cinc dies naturals per sol·licitar la programació d'una visita a les instal·lacions del Centre d’Art Cal Massó per part dels licitadors interessats.

5.  I, finalment, per la desconfiança generada per l’equip de govern sobre la gestió dels aspectes culturals de la ciutat, la seva manca de rigor i el seu baix nivell d’exigència, abastament exemplificats en altres disciplines (com el teatre, el circ, la música…), en la gestió d’infraestructures (com els teatres i els museus municipals) i en les manifestacions culturals de caire popular (com els festivals i les festes); així com per les polítiques que, en aquest aspecte, els mateixos partits de l’equip de govern municipal (CiU i PP) duen a terme des de les diverses institucions que gestionen arreu del país.