Després d'insistir per activa i per passiva, en fins a tres mocions, per tal que l'Ajuntament utilitzi el mecanisme de l'Audiència Pública com a mecanisme de participació ciutadana i política, i que el govern digués que això no existia i era una utopia, doncs resulta que avui s'ha celebrat el Consell Municipal d'Infants. Una Audiència Pública que se celebra cada any amb representants de l'alumnat de les diferents escoles de Reus i que els senyors i senyores del govern no devien recordar que existia.

A continuació, us reproduïm el text de la intervenció de David Vidal en aquesta Audiència Pública, i demanem un cop més al nou govern municipal que sigui valent, i que no sols els xiquets i xiquetes de la ciutat tinguin l'oportunitat de parlar i preguntar al Saló de Plens de l'Ajuntament.

EL LLOP FEROTGE

El bosc era la meva llar. Jo hi vivia i m’agradava molt. Sempre tractava de mantenir-lo net i ordenat. Quan...

Un dia assolellat mentre estava recollint les escombraries deixades per uns excursionistes, vaig sentir passos. Em vaig amagar darrere d’un arbre i vaig veure venir a una nena vestida en forma molt divertida, tota de vermell i amb el seu cap cobert, com si no volgués que la veiessin. Naturalment, em vaig posar a investigar. Li vaig preguntar qui era, a on anava, d’on venia, etc... Ella em va dir, cantant i ballant, que anava a casa de la seva àvia amb un cistell amb el dinar. Em va semblar una persona honesta, però estava en el MEU bosc i certament semblava sospitosa amb aquesta roba tan estranya. Així que vaig decidir donar-li una lliçó i ensenyar-li el seriós que és ficar-se en el bosc sense anunciar-se abans i vestida de forma tan estranya. La vaig deixar seguir el seu camí, però vaig córrer a la casa de la seva àvia. Quan vaig arribar, vaig veure a una simpàtica velleta i li vaig explicar el problema i ella va estar d’acord en amagar-se fins que jo la cridés. I es va amagar sota del llit.

Quan va arribar la nena, la vaig convidar a entrar a l’habitació on estava estirat al llit, vestit amb la roba de l’àvia. La nena es va posar vermella i em va dir alguna cosa desagradable sobre les meves orelles grans. He estat insultat abans, així que vaig intentar ser amable i li vaig que les meves orelles grans eren per a sentir-la millor. M’agradava la nena i tractava de prestar-li atenció, però ella va fer una altra observació insultant sobre els meus ulls sortits. Vostès comprendran que vaig començar a sentir-me malament; la nena tenia una presència bonica, però era molt antipàtica. No obstant això, vaig seguir la política de posar l’altra galta, i li vaig dir que els meus ulls m’ajudaven a veure-la millor. El seu següent insult sí que em va enfurir. Sempre he tingut problemes amb les meves dents tan grans, però aquesta nena va fer un comentari molt desagradable. Sé que m’hauria d’haver controlat, però vaig saltar del llit i li vaig grunyir, ensenyant-li les meves dents i li vaig dir que eren grans per a menjar-la millor.

Ara siguem seriosos; cap llop pot menjar-se una nena. Tothom ho sap, però aquesta nena boja va començar a córrer al voltant de l’habitació cridant, i jo també corria darrere d’ella tractant de calmar-la. Com tenia posada la roba de l’àvia, me la vaig treure, però va ser pitjor: de sobte la porta es va obrir i va aparèixer un llenyataire amb una destral enorme. Jo el vaig mirar i vaig comprendre que corria perill, així que vaig saltar per la finestra i vaig escapar.

M’agradaria dir-vos que aquest és el final de la història, però, desgraciadament no és així, doncs l’àvia mai va explicar la meva part de la història. I no va passar molt de temps sense que es corregués la veu de que jo era un llop dolent. I tot el món va començar a evitar-me.

No sé que li va passar a aquesta nena antipàtica i vestida tan rara, però jo mai més vaig poder ser feliç...

Amb la lectura d’aquest conte, m’agradaria que penseu sobre com canvia una mateixa realitat, o un conte, en funció de qui l’explica. Heu de saber que no només hi ha una realitat sinó que hi ha moltes maneres de veure-la i entendre-la. En aquest cas, el llop no veu les coses de la mateixa manera com ens han explicat al conte de la caputxeta... Us convido a reflexionar sobre el que veieu i sentiu, a que vosaltres mateixos us feu una idea pròpia de com són les coses i el lloc on viviu... i que com avui ens veniu a proposar a l’Ajuntament, tingueu clar que tot està per fer i tot és possible!

De ben segur, que en el futur quan sigueu més grans, l’alcalde i els regidors i regidores que estem aquí, també ens haurem fet més grans. I, llavors, haurem descobert que el futur de la ciutat no només depèn de nosaltres, sinó que us ho necessitem a tots i totes vosaltres. Estudieu, penseu i reflexioneu. D’aquí uns anys, quan sigueu més grans i hagueu anat a l’institut, us estarem esperant aquí perquè ens ajudeu a millorar la nostra ciutat.